No és massa difícil plantejar-se que, quan algú es proposa fer alguna activitat concreta i, sobretot, si aquesta activitat és de caràcter voluntari, no remunerat, fruit d’una opció personal escollida lliurement, és per una causa que el motiva. En el nostre cas, cal que tinguem ben clar quina és aquesta causa i per què ens motiva.

I que ho tinguem clar malgrat una certa adversitat del context, malgrat possibles incomprensions que poden provenir del medi social que ens envolta. De l’entorn social immediat, potser del mateix nucli familiar –”¿No valdria més dedicar aquestes hores a estudiar més? ¿No estaràs perdent el temps? Bé, però això no dóna diners…”– o de la pressió mediàtica –publicitat, mitjans de comunicació, televisió, propaganda comercial– que s’orienta gairebé sempre en un sentit restrictiu d’allò que pot ser una tria generosa, una acció que, en principi, no espera res –tangible, material– a canvi.

I no és tan sols una certa incomprensió per part de l’entorn actual, sinó que això pot ser extensiu a èpoques històriques anteriors, que no hem d’idealitzar, per contrast amb el present que ens pot semblar mediocre, mesquí i poc engrescador. De fet, abans encara era pitjor. Encara era menys freqüent el fet d’optar per donar a la llibertat personal una orientació solidària. Era una situació excèntrica, excessivament desacostumada, i, tret de casos molt aïllats, podia donar lloc a greus marginacions. Perquè, en realitat, les persones que decideixen fer servir una part del seu temps lliure per fer activitats voluntàries són part de l’avantguarda d’un procés de transformació social que, des d’una posició minoritària, sense formar part de cap mena d’estructura o moviment especialment organitzat, qüestionen les arrels d’una societat hiperindividualista i estrictament materialista, en què els diners i el poder són molt més importants que no pas els drets i la felicitat de les persones.

I els qui opten per ser monitors de temps lliure, per contribuir al creixement de la personalitat dels infants dins un grup d’esplai, qüestionen doblement el seu marc social: perquè actuen al damunt d’aquells que són més susceptibles d’adquirir pautes de comportament i models de vida alternatius, els nens i nenes, els qui, incorporant i interioritzant formes diferents d’entendre la vida, poden començar a intuir que no tot són els diners, ni el poder. Que segurament els amics, la descoberta de coses noves, les petites i grans alegries compartides amb el grup, els reptes humans que proporciona el contacte amb l’esplai, poden dibuixar perfils més interessants, més divertits, més atraients que no pas el fet de passar-se les hores mortes davant de la tele o d’haver de gastar molts diners per divertir-se, com veuen fer sovint als seus pares o als seus veïns.

I qüestionar determinats esquemes de comportament, que configuren majoritàriament els mecanismes per mitjà dels quals es reprodueixen els sistemes de valors socialment dominants, vol dir donar concreció a l’esperit crític. Esperit crític que es manifesta en els valors i les actituds que els monitors i monitores incorporen a la vida de l’esplai, que transmeten amb la seva feina, que són l’exemple més transformador i més alternatiu a allò que els infants poden estar acostumats a rebre o a considerar com a més habitual.

I aquest esperit és la causa que ens mou per unes idees. I aquestes idees són l’eix que vertebra i dóna cos a allò que fem, tot i que no es tracti d’idees que puguin resumir-se dogmàticament en forma de receptari que pugui ser universalment aplicable i vàlid per solucionar tota mena de casos i resoldre tots els dubtes.

Els dubtes, evidentment, no els resoldrem ni tots ni sempre. Però continuarem suscitant interrogants. I proposant horitzons cap als quals evolucionar. Sense tancaments ni conclusions que hagin de ser acceptades a priori.

Perquè som partidaris de la llibertat de consciència i de pensament per damunt de qualsevol altra cosa, i perquè creiem que fent ús racional i crític de la llibertat es pot impulsar decididament el treball per la solidaritat, el camí cap al compromís que pot contribuir a construir una societat d’homes i de dones més lliures i feliços. I els nens i les nenes de l’esplai en són la primera pedra.

De fet, una persona que sigui prou conscient de l’ambient social que l’envolta, del medi en què viu, per poc que obri els ulls al món o que tingui una mínima capacitat d’accedir a la informació –o al coneixement de la història, perquè els problemes no són únicament de l’actualitat– pot desenvolupar aquest esperit crític i adonar-se’n que, si volguéssim, podríem viure millor.

Podríem viure més bé en guanys humans i en harmonia, en felicitat personal i col·lectiva. I, per això, cal canviar els models socials i els mètodes de transformació d’aquests models, per mitjà dels quals es perpetuen les conductes i les formes de relació. Nosaltres creiem que, obrint bé els ulls i tenint una certa inclinació cap al respecte pels drets de totes les persones, es lògic defensar que tots i totes hem de poder comptar amb els instruments bàsics per a sentir-nos amb els drets garantits. I els drets no es garanteixen sense un marc democràtic en què l’organització política i social sigui decidida lliurement entre tots i totes, i sense l’aprofundiment d’aquest marc en un sentit favorable a la justícia social, al benestar, en què l’educació, la salut, l’habitatge –sovint oblidat enfront de l’especulació immobiliària, i d’accés tan difícil per als joves–, la cultura, el medi ambient i les possibles diferències personals en les opcions de vida siguin també drets garantits.

La defensa de la llibertat i la defensa dels drets socials s’identifiquen amb una concepció de l’individu i de la societat que veiem reflectida en l’herència del que va significar la filosofia humanista il·lustrada i el procés encetat per la Revolució francesa i continuat per l’esquerra democràtica i el moviment obrer internacional, que té en els valors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat el seu codi ètic fonamental.

Els individus, doncs, han de sentir-se lliures i poder exercir com a éssers dotats de capacitat d’acció, han de gaudir de possibilitats per a créixer, formar-se, viure i actuar. Han de ser, doncs, iguals en drets i en oportunitats. Podran, d’aquesta manera, sentir-se en equilibri amb ells mateixos, amb els seus veins –els veïns, ara, són els habitants de la resta del món–, fer-se càrrec de la situació i de les problemàtiques d’aquells i d’aquelles que són diferents, fer-se’n solidaris, és a dir, sentir-s’hi fraternalment vinculats.

Per a què això sigui factible sense forçar allò de més íntim que tenim els éssers humans –l’esfera de la nostra consciència–, aquest marc de democràcia i de justícia social, aquest codi ètic fonamental que té molt a veure amb l’humanisme i amb el respecte a allò que ens identifica com a éssers, comptem amb la perspectiva laica. La perspectiva de la laïcitat es perfila en oposició a tota idea dogmàtica que hagi de ser assumida sense raonar, que hagi de ser acceptada sense cap marge per a la crítica, que no ens permeti reflexionar sense renúncies tàcites als nostres propis judicis i sense restriccions ni barreres mentals imposades.

Però la perspectiva de la laïcitat no és, tampoc, un dret garantit. Les visions religioses monolítiques i autoritàries –que són gairebé totes les religions de la tradició judeocristiana (Islam inclòs) i bona part, encara que no pas totes, de les altres– i els sistemes de pensament únic (la fe cega en el mercat capitalista, per exemple) impedeixen, sempre que poden, que els individus puguem fer ús racional de la nostra capacitat de raonament. Ho impedeixen perquè saben que aquesta capacitat de raonament lliure atempta directament contra els privilegis que adquireixen per mitjà del control de mecanismes socials tan importants com poden ser bona part del sistema educatiu o la gran majoria dels mitjans de comunicació. I el control d’aquests mecanismes és el que serveix per reproduir una certa inèrcia, una certa mandra espiritual que es pot veure en el manteniment irreflexiu de tantes formes de relació social que es fonamenten en velles creences o en antigues fórmules tradicionals en què pràcticament molt poca gent hi creu però que molt sovint seguim repetint. O en el supòsit que és una ingenuïtat gratuïta pretendre viure de forma lliure i solidària “perquè el món sempre ha estat igual” o “perquè els diners sempre ho podran tot”. D’aquesta manera és com es pot mantenir l’hegemonia dels valors dominants en la societat. Així és com es conserva el poder.

La laïcitat és, doncs, una eina important per a deslliurar-nos d’algunes d’aquestes falses veritats, per a poder permetre’ns encetar el camí cap a la llibertat i cap a la felicitat. Sense pors, sense la por que imposen els sistemes de pensament únic per continuar sent dominants i cobrar-ne els rèdits. Això no impedeix que cadascú, si vol, si hi arriba com a conclusió d’una reflexió personal, pugui optar pel model de creença –religiosa o no– que prefereixi. Però sense imposicions i sense negar als altres models la seva possible legitimitat, sempre que es mostrin prou capaços de tolerar-se i de tolerar els qui pensin diferent.

Sense aquesta llibertat espiritual que ens ha de donar la possibilitat de créixer intel·lectualment com vulguem i de construir-nos com a éssers lliures, actius i crítics, no podríem progressar. No podríem, per tant, desenvolupar totes les nostres potencialitats com a persones –¿o és que el progrés és alguna cosa diferent d’això?– ni intentar treballar per equilibrar aquestes perspectives de progrés personal amb les dels altres –els nostres veïns de la resta del món– i construir junts, així, el futur. Aquesta construcció conjunta del futur és el progrés social.

Els monitors i monitores fan ús, doncs, de la seva llibertat per contribuir al progrés, especialment, dels nens i de les nenes del grup d’esplai, per mitjà de lliurar-los una part del seu temps lliure i créixer junts mentre es formen en el lleure.

La formació en el lleure no és una alternativa global a la transmissió de valors socialment dominants, però sí n’és una part insubstituïble, en virtut de les seves característiques especials de temps escollit i de plasmació directa de les inquietuds dels joves que en són els models i l’exemple –creiem que conscientment– per als infants.

L’esplai és, així, indefugiblement, educació. Educació en el lleure a partir del compromís personal que hi ha darrere la voluntat personal de ser monitors i monitores. L’Escola Lliure el Sol vol contribuir, d’aquesta manera, a la formació de persones que pretenen superar els entrebancs que sovint ens volen impedir ser ciutadans actius i comprometre’ns amb el nostre progrés i amb el dels altres. I pensem que aquest és un camí que val la pena d’impulsar, afavorint els ideals de democràcia, laïcitat i progrés, personal i social, per tal de créixer junts aspirant a desenvolupar-nos en condicions de felicitat. Això ho concretarem en el treball que duem a terme amb els nens i nenes dels nostres grups d’esplai.

En el marc de l’esplai, doncs, els monitors i monitores adquireixen la funció, la responsabilitat, en virtut del seu compromís, de realitzar activitats educatives per als nens, nenes i joves. I, com que no oblidem que, en el nostre món i en la nostra societat, hi ha d’altres institucions que juguen rols educatius –família o nucli immediat de relacions, escola, mitjans de comunicació– i que, sovint, aquests rols poden basar-se en idees i actituds poc o gens afavoridores del dret a la llibertat, al creixement, a la felicitat, hem de fer l’esforç –o el sobreesforç– d’incentivar encara més el caràcter alternatiu de la nostra opció formativa i d’identificar-la bé, en els valors i actituds, amb l’horitzó ideal de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I això podem fer-ho. I podem fer-ho amb una certa eficàcia, encara que comptem amb menys temps –amb menys hores reals de dedicació als infants– que el que disposen les altres “institucions” educatives.

Per a nosaltres, en tant que Escola i en tant que monitors i monitores, l’efecte de la tasca educativa no depèn tant del nombre d’hores que s’hi inverteixen com de la seva qualitat. Alguns monitors i monitores poden pensar que allò que educa, preferentment, són les activitats que es fan, i, sense negar-ho, potser cal afirmar també que allò que, en última instància, “educa” amb més intensitat són els monitors i monitores per allò que ells mateixos són com a persones. Per allò que transmeten pel que són, pel que pensen, pel que fan i pel que diuen. Són un punt de referència –alternatiu als pares, als mestres, i al “món dels adults en general”– per als infants, un model que pot ser tingut en compte, tant pel que fa a l’aspecte extern –que pot ser captat visualment– com per aquelles qüestions que no es veuen directament –actituds, motivacions, valors. De fet, per mitjà de l’emulació, de la imitació d’altres individus, també es produeix una part del desenvolupament de la nostra personalitat i de l’aprenentatge de comportaments socials.

És per tot això que des de l’Escola Lliure el Sol pensem que ser monitor o monitora és, clarament, un compromís. Un compromís que hem d’assumir com a individus conscients, actius i crítics, perquè sabem que aquesta feina no la faran ni les administracions (estatals o territorials) ni les organitzacions que protagonitzen les relacions de mercat –fonamentalment, les empreses.

Per això parlem de SER monitor o monitora, en comptes de dir FER de monitor o monitora. La diferència rau en la implicació personal en la tasca educativa.

Quan som amb infants i joves ens hi presentem tal i com som: difícilment els farem creure de nosaltres alguna cosa que no és: a l’esplai no val posar-se cap careta que no es correspongui amb la realitat i pretendre fer una actuació contradictòria amb la nostra veritable personalitat.

Per acabar, ens proposem un darrer interrogant –que no és menys important pel fet de ser l’últim– que sovint es plantegen els monitors i monitores quan reflexionen sobre la seva tasca: ¿en tenim prou amb el temps que invertim? ¿què podem fer amb les poques hores a la setmana que els infants són a l’esplai? ¿què podem aconseguir, si, anant contracorrent, ens enfrontem amb les inèrcies socials dominants, amb certs models familiars, amb les rutines escolars, i fins i tot amb la tele?… I tot això, potser, només amb tres hores a la setmana!

És prou evident que, si ens plantegem la qüestió en els termes del nombre d’hores no hi tenim gairebé res a fer. Però potser no hem pensat que l’amor no és qüestió d’hores, que els nostres amics no ho són més o menys en funció del nombre d’hores que som amb ells. El que funciona, en l’amor, en l’amistat, en els compromisos importants que adoptem les persones, és de caire qualitatiu i mai no és qüestió de quantitat. Allò que és, en definitiva, important és la qualitat del temps que compartim.

Qualitat de temps compartit en la formació que des de l’Escola Lliure el Sol volem situar en l’exemple i en la tradició del que va ser l’Escola Moderna, com a paradigma dels processos de renovació pedagògica a Catalunya i al món. N’assumim el missatge clau: l’educació –en qualsevol de les seves manifestacions– és el veritable eix vertebrador de qualsevol projecte de canvi, de millora social. En aquest projecte, us hi voldríem comptar.